A mesura que creixien els arguments a favor de
l’expansió del fons oceànic, aquesta hipòtesi anava generant un entusiasme
creixent. Testimonis dels anys seixanta, expliquen que els geofísics varen
començar a saludar-se mútuament preguntant-se, «Creu vostè en l’expansió del
fons oceànic?», i la resposta era sempre, «Sí!». Trobades, congressos i
articles d’arreu del món anaven aportant més i més dades amb gran rapidesa.
Calia, tanmateix, arribar a una teoria que unifiqués tot aquell allau
d’informació.
Tornem a examinar la distribució dels hipocentres
dels terratrèmols, però aquesta vegada, en un mapamundi.
Resulta evident que la majoria
de terratrèmols es produeixen seguint una mena de línies, franges, que
ressegueixen les dorsals oceàniques, els arcs d’illes del Pacífic, o les zones
ocupades per les grans serralades (Pirineu-Alps-Himàlaia a Euràsia, i Muntanyes Rocalloses-Sierra Madre-Andes a
Amèrica). A l’interior dels grans continents i en les extenses
planes abissals en canvi, els terratrèmols són gairebé inexistents. Com es pot interpretar aquesta
distribució tan particular?
-Les línies dels epicentres
(punt de la superfície situat just al damunt dels hipocentres) ens marquen els
límits entre una colla de “peces”, resistents i bastant rígides, que divideixen
la superfície terrestre.
-Aquestes peces o blocs es
belluguen les unes respecte les altres.
-El moviment de les peces
provoca terratrèmols a les seves vores però no n’afecta l’interior.
Tot això semblava bastant
lògic, però com són aquestes peces? Quin gruix tenen? Arriben fins la base de
l’escorça o s’endinsen dins del mantell?
 |
Estructura interna de
la Terra : Per sota de l`Astenosfera , la resta del Mantell, anomenada també
Mesosfera, arriba fins als 2900 km de profunditat. El nucli, conegut també com
Endosfera , arriba fins al centre de la terra situat a 6371km de mitjana (
recordeu que el radi equatorial és una mica més gran que el polar.
Tot era a punt per al naixement de la nova
teoria. Només calia que algú, posés en ordre tota la informació existent.
Encara que fos parcialment, el primer en fer-ho, l’any 1965, va ser Tuzo Wilson
(1908-1993), un geofísic nascut a Escòcia però traslladat a Canadà quan era un
nen. Immediatament després, altres científics varen fer més aportacions
importants i això va permetre, l’any 1968, el “naixement oficial” de la nova
teoria que passà a anomenar-se Tectònica de Plaques o Tectònica Global. Els
principis bàsics d’aquesta teoria són els següents:
-La litosfera està fragmentada en una colla de
peces anomenades plaques litosfèriques.
-Les plaques litosfèriques són rígides i es
troben damunt l’astenosfera lleugerament plàstica.
-Les plaques litosfèriques es desplacen les unes
respecte de les altres. En desplaçar-se, les plaques poden allunyar-se,
apropar-se o lliscar lateralment entre sí.
Segons el tipus de moviment, distingim tres tipus
de límits o marges de placa: constructius o divergents, destructius o convergents i passius.
Quantes plaques hi ha? Són totes de la mateixa
mida? Què vol dir això de “marge constructiu, destructiu o passiu”? Què vol dir
la paraula “tectònica”? Per què s’hi afegeix l’adjectiu “global”? I d’en
Wegener, què se n’ha fet? Una mica de paciència, si us plau. Vosaltres mateixos
us podreu respondre aquestes i d’altres preguntes, si intenteu resoldre les
activitats següents.
Activitats
4.1
Aquí teniu un mapamundi diferent del que esteu acostumats a veure. És una mena
de puzzle gegant. Cada peça és una placa litosfèrica. Com s’han pogut
definir-ne els límits?
4.2. La majoria de les plaques
són mixtes, és a dir, formades per
litosfera continental i litosfera oceànica. També n’hi ha que són oceàniques, és a dir, formades exclusivament
per litosfera oceànica. Finalment, també hi ha plaques continentals, formades gairebé exclusivament per litosfera
continental. (Prescindirem d’aquestes últimes. No hi ha cap de les plaques
principals, representades en aquest mapa, que sigui una placa continental)
Observant
el mapa, completeu la taula següent:
Plaques mixtes
|
Plaques oceàniques
|
|
4.3. Observeu la il·lustració adjunta. Una gran
esquerda, coneguda com a “Rift Valley” (vall del rift), s’estén des de la Mar
Roja cap al sud, al llarg de més de 3.000 km. Grans llacs africans (Turkana,
Victòria, Tanganika, NIasa-Malawi) i enormes edificis volcànics com el Mount
Kenya (5.199m) o el Kilimanjaro (5.916m), el sostre d’Àfrica.
La mateixa Mar Roja és una altra immensa esquerda
(440.000 km2 de superfície, 2.600m de profunditat màxima) ja envaïda per les
aigües.
Podríeu explicar què està passant en aquesta
zona?
4.4. Saltem de l’Àfrica a Islàndia i observeu-ne
aquesta fotografia, feta recentment. Aquesta illa no és més que un fragment de
la dorsal atlàntica que treu el cap per damunt les aigües de l’oceà. Ara
imagineu-vos que podem tornar a aquest mateix lloc d’aquí uns quants anys, res,
poca cosa, uns milions, per exemple... La fotografia que podríem fer seria
segurament diferent. Intenteu descriure-la.
4.5. No us deixeu impressionar per l’anglès. “Trench” vol dir fossa i
“crust”, escorça. La resta s’entén. Es tracta que trobeu una zona del planeta
on es pugui aplicar aquest esquema. (Pista: fixeu-vos que una serralada amb força volcans, es troba a
prop d’una costa molt propera, al seu torn, a una fossa). Quan
l’hagueu trobat,
intenteu explicar què està passant.
4.6. Ara una activitat molt semblant
a l’anterior. Localitzeu una zona de la Terra on es
pugui aplicar aquest esquema. Quan ho hagueu fet, intenteu descriure què està
passant.
4.7. L’explicació d’aquest
esquema és una mica més difícil que els anteriors. Us dono
més pistes. Imagineu-vos que la serralada (“mountain range”) és l’Himàlaia i
l’altiplà (hihg plateau) el Tibet. Abans
de seguir, agafeu el vostre mapamundi, i situeu-ho.
Més pistes: a la vostra
esquerra, la placa de l’Índia. A la vostra dreta, la placa Euroasiàtica.
I encara una altra: recordeu
que en parlar de la deriva continental vàrem veure que
l’ Índia havia fet un viatge
extraordinari cap el nord, separant-se de l’Antàrtida i d’Austràlia fins que va
“topar” amb Euràsia.
L’última i, potser, la més
important: fixeu-vos en la presència i la situació d’una escorça oceànica
antiga (“ancient oceanic crust”)...
Per cert, el fenomen
representat en aquest esquema s’anomena obducció.
4.8.
Finalment, compareu els esquemes de les tres darreres activitats. Si consulteu
el mapa de la plana 30 (sismicitat al món) podreu comprovar sense dificultat
que a les zones representades en aquests esquemes, els terratrèmols són
freqüents.
Pel que fa als volcans, en
canvi, les coses són diferents: Hi ha volcans a les dues primeres, però no a la
tercera. Com podríeu explicar-ho? (Pista: compareu el gruix de l’escorça
continental)
4.9. La falla de San Andrés és, en realitat, un
conjunt de falles que en total mesuren més 1200 km de longitud i gairebé 100
d’amplada, i s’estén des del golf de Califòrnia fins el cap de Mendocino. És
una falla activa, en la qual els blocs implicats es mouen uns 5 cm/any, l’un
respecte l’altre. Els estudis realitzats fan pensar que en un futur proper, es
produeixi un gran terratrèmol. És l’esperat “big one”, i es considera que
podria arribar a mesurar 9 graus a l’escala de Richter. Seria el terratrèmol
més gran que mai s’hagués enregistrat a Califòrnia.
Com podeu observar al
mapamundi, la Falla de San Andrés posa
en contacte els marges de les plaques Nord-americana i Pacífica. La teoria de
la Tectònica de Plaques ens diu que aquests marges són de tipus passiu. Veient
la intensa activitat sísmica que hi ha en aquests marges, com pot ser que rebin
aquest nom? Pista (molt generosa): penseu en la litosfera. Se’n fa de nova?,
Se’n destrueix?
Per cert, us heu fixat que les
ciutats de Los Ángeles i San Francisco
estan cada una a un bloc (costat) diferent de la Falla de San Andrés? Si
observeu el moviment relatiu dels blocs us adonareu que cada any, les dues
ciutats estan més a prop. (Si us voleu entretenir a calcular quants anys
trigarien a trobar-se, aquí teniu aquestes dades: la distància entre Los
Ángeles i San Francisco és d’uns 625 km i l’apropament és d’uns 5 cm/any)
4.10.
L’arxipèlag de les Hawaii està format per quatre illes principals: Kauai, Oahu,
Maui i Hawaii. Situeu-les en el vostre mapamundi. Quan ho hagueu fet us
adonareu que estan situades damunt la Placa Pacífica. Aquestes illes
volcàniques, molt conegudes entre els turistes, especialment nord-americans,
tenen una característica molt especial que ara ens interessa assenyalar:
Els
punts calents ( Hot Spots)
Les illes estan alineades
talment com si fossin els cims d’una serralada submarina. En un extrem hi ha
l’illa Hawaii i a l’altre, Kauai. Ara bé, allò que sorprèn és que l’edat de les roques de
les illes creix, de manera absolutament ordenada, des de Hawaii, la més jove
(0,7 milions d’anys) fins la més antiga, Kauai (5,5 milions d’anys). Com es pot
interpretar aquest fet?
Tuzo Wilson va ser el primer
en proposar la hipòtesi dels “punts calents”, segons la qual en el mantell hi
ha punts fixos productors de magma que ascendeix cap a la litosfera. Com que la
litosfera es mòbil...
Observeu la figura de la plana anterior. Us veieu
amb cor d’acabar vosaltres mateixos la hipòtesi de Wilson?
4.12. La paraula “tectònica”
prové del grec “tektonikos” (edifici). Així doncs, l’expressió
“Tectònica de Plaques” fa referència als “edificis”, les estructures,
construïts pel moviment de les plaques, com per exemple, les serralades. Ara bé, aquesta teoria també
rep el nom de Tectònica Global perquè permet explicar, no només la formació de
serralades, sinó bona part dels processos geològics que s’esdevenen a la
superfície terrestre... Feu-ne una llista.
4.13. Abans de l‘habitual “recapitulem”, mireu-vos
aquest esquema global. Menys l’obducció, totes les altres situacions possibles
previstes a la teoria de la Tectònica de Plaques hi són representades. Es
tracta que assigneu a cada número la denominació que li correspon, d’entre les
següents: Fossa Oceànica, Arc d’illes volcàniques, Escorça Oceànica, Zona de
Subducció, Marge Passiu (Falla Transformant), Punt Calent, Marge Constructiu
desenvolupat (Dorsal Oceànica), Serralada Volcànica Continental, Litosfera, Marge Constructiu incipient (Rift
Valley), Marge Destructiu, Astenosfera, Escorça Continental
Els
punts calents ( Hot Spots)
Les illes estan alineades
talment com si fossin els cims d’una serralada submarina. En un extrem hi ha
l’illa Hawaii i a l’altre, Kauai. Ara bé, allò que sorprèn és que l’edat de les roques de
les illes creix, de manera absolutament ordenada, des de Hawaii, la més jove
(0,7 milions d’anys) fins la més antiga, Kauai (5,5 milions d’anys). Com es pot
interpretar aquest fet?
Tuzo Wilson va ser el primer
en proposar la hipòtesi dels “punts calents”, segons la qual en el mantell hi
ha punts fixos productors de magma que ascendeix cap a la litosfera. Com que la
litosfera es mòbil...
Observeu la figura de la plana anterior. Us veieu
amb cor d’acabar vosaltres mateixos la hipòtesi de Wilson?
4.12. La paraula “tectònica”
prové del grec “tektonikos” (edifici). Així doncs, l’expressió
“Tectònica de Plaques” fa referència als “edificis”, les estructures,
construïts pel moviment de les plaques, com per exemple, les serralades. Ara bé, aquesta teoria també
rep el nom de Tectònica Global perquè permet explicar, no només la formació de
serralades, sinó bona part dels processos geològics que s’esdevenen a la
superfície terrestre... Feu-ne una llista.
4.13. Abans de l‘habitual “recapitulem”, mireu-vos
aquest esquema global. Menys l’obducció, totes les altres situacions possibles
previstes a la teoria de la Tectònica de Plaques hi són representades. Es
tracta que assigneu a cada número la denominació que li correspon, d’entre les
següents: Fossa Oceànica, Arc d’illes volcàniques, Escorça Oceànica, Zona de
Subducció, Marge Passiu (Falla Transformant), Punt Calent, Marge Constructiu
desenvolupat (Dorsal Oceànica), Serralada Volcànica Continental, Litosfera, Marge Constructiu incipient (Rift
Valley), Marge Destructiu, Astenosfera, Escorça Continental
Esquema sintètic dels diferents tipus de marges de placa
Ha arribat el moment d’acabar aquest llarg viatge
que ens ha portat a passejar-nos per terres tan fascinants com Groenlàndia, el
Petrified Forest National Park d’Arizona, les illes Spitsbergen, l’Antàrtida,
el Brasil, l’India, el Rift Valley de l’Àfrica Oriental, el “ring of fire” de
l’oceà Pacífic, les serralades de l’Himàlaia, els Andes, les Muntanyes
Rocalloses, la Sierra Madre...
També hem baixat a les profunditats marines i hem
descobert coses no menys fascinants: la més gran i increïble serralada de la
Terra, la dorsal oceànica, sorprenents crancs aranya, cloïsses i cucs gegants,
fosses profundíssimes que “s’empassen” el fons marí...
Mentre viatjàvem plegats us he anat fent
preguntes per ajudar-vos a comprendre el que anàvem descobrint. Deixeu-me que
us faci l’última. Si sou capaços de respondre-la aportant arguments convincents
i ben raonats, voldria dir que heu aprofitat realment el viatge:
Tenia raó Wegener?
La falla de
San Andrés i la fi del món
Mentre
buscava informació a Internet per preparar tot aquest material, el Google em va
subminstrar l’adreça d’una plana titulada “Está cerca el fin del mundo?”
En entrar a
la plana, http://www.portalmix.com/misterios/monograficos/findelmundo/fallasanandres.shtml
, trobo un text que no té preu de tant interessant com és... Us n’he seleccionat alguns paràgrafs. No hi he afegit
ni un punt ni una coma. Només m’he limitat a destacar en vermell algunes
paraules. Diu així:
« Algunos
videntes han profetizado que San Francisco desaparecerá un día en el Pacífico
sin que nada de la ciudad sobresalga de las aguas. La costa de California se
abrirá y retrocederá hasta las montañas.
Robert C.
Doc Anderson, el “vidente de Georgia”, predijo que un potente terremoto provocará
graves daños en Los Angeles y San Francisco.
Diane
McLeod, vidente, “vio” en Los Angeles una escala sísmica que señalaba 9,2 en la
escala de Ritcher. En la visión, muchos rascacielos quedaban reducidos a
escombros y el monte Sasha entraba en erupción. El océano se abatía sobre Los
Ángeles, cubriendo la mayor parte de la ciudad.
Jasper
Pierce, en marzo de 1967, “se sintió arrebatado” a los aires y
transportado al Valle Imperial, en California. Desde allí, contempló cómo toda
la costa desde San Francisco hasta el golfo deCalifornia se hundía en el
océano. El gran Cañón se ensanchaba, parte de las montañas rocosas se
desmoronaban sobre Colorado y una enorme ola barría Florida y los estados del
golfo de México, al tiempo que toda la costa este se alzaba lentamente unos
cien metros.
Paul Solomon
no sólo insiste en la destrucción de California, sino que aventura una guerra
civil para los EEUU, la invasión del país por parte de otra potencia, la
capital de la nación trasladada más al norte, la aparición de nuevas tierras en
el Atlántico y el Pacífico... Salomon predice también que Japón se hundirá en
el mar. Y que el norte de Europa sufrirá grandes cambios físicos, que las Islas
Británicas se verán recubiertas por los hielos, y que se producirá un cambio de
polaridad de la tierra que cambiará el perfil de los continentes.»
Què us ha
semblat? No trobeu que aquests personatges tenen molta barra i molt poca
“vidència”? Com a aprenents de científics que sou, què els podríeu
respondre?
