Procesos geológicos externos

Los procesos geológicos externos los vamos a trabajar en grupos. Cuando nos hayamos repartido los temas os pasaré material para que lo podáis usar para la presentación del tema a los demás grupos.
Los temas son:
1- Meterorización
2- Aguas superficiales
3- Glaciares
4- Desiertos y viento
5- Aguas subterraneas
6- Líneas de costa
7- Procesos gravitacionales
8- Rocas sedimentarias


Los grupos serán de dos personas excepto el 2 y el 8.
La planificación del tiempo:
14 mayo ( ordenadores) : repartir temas y empezar
15 mayo ( ordenadores) : preparación power point y folleto.
16 mayo y 18 mayo ( clase) : sigo yo la parte de metamorfismo
22 mayo ( ordenadores): acabar la preparación por grupos.
23 mayo: (clase) presentaciones dos grupos ( + uno de reserva por si sobra tiempo).
25 mayo: ( clase) presentaciones dos grupos  ( "        idem                        ")
28 mayo ( ordenadores) : presentaciones dos grupos  ("         idem                        ")
29 mayo: ( ordenadores/ laboratorio): presentaciones/ práctica rocas sedimentarias


Tenéis que hacer un power point para presentar el tema. Al final añadiréis dos preguntas de Kahoot. Y prepararéis un folleto esquemático (un tríptico)  para que el resto de la clase pueda tener el tema en papel.
Aquí y aquí tenéis dos ejemplos de tríptico.

Ready, steady...go!

Tres vídeos sobre rocas metamórficas

Aquí tenéis tres vídeos en inglés ( poned los subtítulos) en el que se muestran las condiciones de formación de la rocas metamórficas y los principales tipos. Os propongo hacer un resumen o un glosario-resumen ( a partir de los nombres de las rocas en inglés/ catalán/ castellano) con la información que obtengáis de estos vídeos junto con lo que hay en el libro de texto (páginas 31-32 y 109-110) respecto a las principales tipos de rocas metamórficas y su clasificación según su origen)

Algunas curiosidades y conceptos interesantes sobre magmatismo

Los autores del siglo XIX creían que el dióxido de silicio se combinaba con agua para dar ácido silícico y que los silicatos eran las sales de este ácido, igual que los sulfatos se forman a partir del ácido sulfúrico; por ello llamaron rocas ácidas a las que, como el granito, eran ricas en SiO2, y por contraste, rocas básicas alas que como el basalto eran pobres en SiO2. Las rocas aún más pobres en SiO2 que los basaltos (como por ejemplo las peridotitas, con 40% de SiO2) fueron llamadas rocas ultrabásicas.  Actualmente sabemos que el ácido silícico existe en los almacenes de productos químicos, pero no en los magmas, y que los silicatos no son sales, sino minerales formados por polimerización de tetraedros silicio-oxígeno; sin embargo la fuerza de la tradición es poderosa en las ciencias de la Naturaleza, y por ello seguimos hablando de rocas y magmas ácidos, básicos y ultrabasicos.

La mayoría de los magmas basálticos se consolidan en superficie, adonde llegan a una temperatura próxima a los 1000ºC. Su poca viscosidad hace que los gases hasta entonces disueltos en el magma escapen con facilidad al disminuir la presión produciendo una actividad efusiva. El magma desgasificado o lava rebosa por una grieta (actividad fisural, en los volcanes de Islandia) o por el cráter ( actividad hawaiana) de un volcán en escudo, formando coladas que fluyen mientras están lo bastante calientes, con el enfriamiento aumenta la viscosidad  hasta que la colada se detiene. En el enfriamiento final se pierde volumen, lo que a veces es la causa de que la colada se rompa en columnas. La roca asociada es el basalto.

Columnas de basalto

En magmas más viscosos, los gases liberados en la descompresión solo pueden escapar fragmentando el magma. Los fragmentos, denominados piroclastos  o tefra ( expresiones que significan “piedras de fuego” y “cenizas” en griego) son lanzados al aire amontonándose en los alrededores del cráter  si son de gran tamaño o a gran distancia si son menores. Según el tamaño de estos piroclastos hablamos de cenizas ( menor de 2mm) , lapilli ( de 2 a 64 mm) o bombas ( mayor de 64 mm). A esta fase violenta de las erupciones , que se denomina actividad vulcaniana ( es más correcto hablar e actividad que de tipo de erupción volcánica, ya que en una erupción pueden presentarse diferentes tipos de actividad)  suele seguir una etapa más tranquila en las que se emiten coladas de lava y cenizas ( actividad estromboliana) . Los edificios volcánicos formados de esta manera suelen constar, por tanto, de capas alternativas de coladas y piroclastos y se llaman volcanes vesubianos ( como el Vesubio en la actualidad o el Teide).  Una actividad estromboliana continuada forma edificios formados por conos de escorias o cenizas. Rocas : andesitas

Clasificación de las erupciones volcánicas

Cuando la viscosidad es máxima, se forman columnas eruptivas verticales de gases y piroclastos llamadas flujos piroclásticos , que caracteriza la actividad pliniana  ( El Vesubio que destruyó Pompeya).  Cuando  los primeros gases que salen del interior de volcán dejan de ejercer presión, la columna se colapsa formando un tapón en el conducto, que finalmente explota y origina las nubes ardientes.( suspensión densa de partículas sólidas o semifundidas en un gas caliente ) que descienden por la ladera del volcán a más de 150 km/ h .Estas nubes ardientes constituyen la actividad peleana ( por la erupción del Mont Pelé en 1902). Las rocas asociadas son la riolita o la pumita (si los gases no son excesivos y no llegan a fragmentar el magma, quedan retenidos en burbujas en él) La estructura asociada son los domos , las calderas o los lahares o coladas de fango ( Nevado del Ruiz) si se intercepta agua.

Domo 

Pumita o Piedra pómez

Con las palabras en negrita de este texto confeccionaremos diferentes crucigramas en la cuenta de kubbu que he abierto para trabajar en clase a la vuelta de vacaciones. 

Enlaces sobre magmatismo y dos propuestas

Aquí tenéis unos cuantos enlaces a páginas web interesantes relacionadas con volcanes y magmatismo.
-Viscosidad en diferentes materiales en este enlace ( observa los experimentos sobre viscosidad)
-Una página sobre vulcanismo interactiva y actualizada aquí

Propuestas
1-Busca algún documental sobre magmatismo o volcanes y escribe el link del que más te convenza.

2- Formula un protocolo para una práctica sobre la viscosidad partiendo de el siguiente material. Plantéala como un experimento que use el método científico ( hipótesis,diseño del experimento, control de variables...)
Material: Champú, aceite, agua, cronómetro, bandejas, tablillas de madera.
Para simular las variables tenemos arena, agua, nevera y hornillo para hacer un baño María
3- Haz un resumen del tipo de volcán que explicaste en clase a los demás grupos. Si puedes añade un vídeo o fotografías de este tipo de erupción.

Tectònica de plaques. La síntesi global

A mesura que creixien els arguments a favor de l’expansió del fons oceànic, aquesta hipòtesi anava generant un entusiasme creixent. Testimonis dels anys seixanta, expliquen que els geofísics varen començar a saludar-se mútuament preguntant-se, «Creu vostè en l’expansió del fons oceànic?», i la resposta era sempre, «Sí!». Trobades, congressos i articles d’arreu del món anaven aportant més i més dades amb gran rapidesa. Calia, tanmateix, arribar a una teoria que unifiqués tot aquell allau d’informació.

Tornem a examinar la distribució dels hipocentres dels terratrèmols, però aquesta vegada, en un mapamundi.

Resulta evident que la majoria de terratrèmols es produeixen seguint una mena de línies, franges, que ressegueixen les dorsals oceàniques, els arcs d’illes del Pacífic, o les zones ocupades per les grans serralades (Pirineu-Alps-Himàlaia a Euràsia,  i Muntanyes Rocalloses-Sierra Madre-Andes a Amèrica). A l’interior dels grans continents i en les extenses planes abissals en canvi, els terratrèmols són gairebé inexistents. Com es pot interpretar aquesta distribució tan particular?

 La Geofísica explica que un terratrèmol es produeix quan una zona sotmesa a pressió, es trenca i allibera de cop tota l’energia acumulada. Una primera explicació lògica d’aquest fet és pot resumir així:

-Les línies dels epicentres (punt de la superfície situat just al damunt dels hipocentres) ens marquen els límits entre una colla de “peces”, resistents i bastant rígides, que divideixen la superfície terrestre.

-Aquestes peces o blocs es belluguen les unes respecte les altres.

-El moviment de les peces provoca terratrèmols a les seves vores però no n’afecta l’interior.

Tot això semblava bastant lògic, però com són aquestes peces? Quin gruix tenen? Arriben fins la base de l’escorça o s’endinsen dins del mantell?

 M’haureu de creure si us dic que l’estudi de la velocitat de propagació de les ones sísmiques, ha permès conèixer força bé l’estructura i la composició de l’interior de la Terra. La informació acumulada per una gran quantitat d’estudis semblava demostrar que la capa més superficial de la Terra, fins a uns 70 km de profunditat de mitjana, (més de 100 km als continents, al voltant de 50 km als oceans), és rígida. Aquesta capa, que passà a anomenar-se litosfera, inclou l’escorça i la part més superficial del mantell

 Per sota de la litosfera, es va demostrar que el mantell era relativament plàstic (deformable), parcialment fos (entre l’1 i el 10%). Com recordareu, és en aquesta zona on se suposa que es desenvolupen els corrents de convecció. Es va batejar amb el nom d’astenosfera. El seu límit inferior es va situar inicialment en els 260 km de profunditat, però alguns autors pensen que arriba fins gairebé els 700 km.

Estructura interna de la Terra : Per sota de l`Astenosfera , la resta del Mantell, anomenada també Mesosfera, arriba fins als 2900 km de profunditat. El nucli, conegut també com Endosfera , arriba fins al centre de la terra situat a 6371km de mitjana ( recordeu que el radi equatorial és una mica més gran que el polar.

Tot era a punt per al naixement de la nova teoria. Només calia que algú, posés en ordre tota la informació existent. Encara que fos parcialment, el primer en fer-ho, l’any 1965, va ser Tuzo Wilson (1908-1993), un geofísic nascut a Escòcia però traslladat a Canadà quan era un nen. Immediatament després, altres científics varen fer més aportacions importants i això va permetre, l’any 1968, el “naixement oficial” de la nova teoria que passà a anomenar-se Tectònica de Plaques o Tectònica Global. Els principis bàsics d’aquesta teoria són els següents:

-La litosfera està fragmentada en una colla de peces anomenades plaques litosfèriques.

 -Les plaques litosfèriques són rígides i es troben damunt l’astenosfera lleugerament plàstica.

 -Les plaques litosfèriques es desplacen les unes respecte de les altres. En desplaçar-se, les plaques poden allunyar-se, apropar-se o lliscar lateralment entre sí.

 Segons el tipus de moviment, distingim tres tipus de límits o marges de placa: constructius o divergents, destructius  o convergents i passius.

 Quantes plaques hi ha? Són totes de la mateixa mida? Què vol dir això de “marge constructiu, destructiu o passiu”? Què vol dir la paraula “tectònica”? Per què s’hi afegeix l’adjectiu “global”? I d’en Wegener, què se n’ha fet? Una mica de paciència, si us plau. Vosaltres mateixos us podreu respondre aquestes i d’altres preguntes, si intenteu resoldre les activitats següents.

Activitats

4.1 Aquí teniu un mapamundi diferent del que esteu acostumats a veure. És una mena de puzzle gegant. Cada peça és una placa litosfèrica. Com s’han pogut definir-ne els límits?

4.2. La majoria de les plaques són mixtes, és a dir, formades per litosfera continental i litosfera oceànica. També n’hi ha que són oceàniques, és a dir, formades exclusivament per litosfera oceànica. Finalment, també hi ha plaques continentals, formades gairebé exclusivament per litosfera continental. (Prescindirem d’aquestes últimes. No hi ha cap de les plaques principals, representades en aquest mapa, que sigui una placa continental)

Observant el mapa, completeu la taula següent:

Plaques mixtes	Plaques oceàniques

4.3. Observeu la il·lustració adjunta. Una gran esquerda, coneguda com a “Rift Valley” (vall del rift), s’estén des de la Mar Roja cap al sud, al llarg de més de 3.000 km. Grans llacs africans (Turkana, Victòria, Tanganika, NIasa-Malawi) i enormes edificis volcànics com el Mount Kenya (5.199m) o el Kilimanjaro (5.916m), el sostre d’Àfrica.

La mateixa Mar Roja és una altra immensa esquerda (440.000 km2 de superfície, 2.600m de profunditat màxima) ja envaïda per les aigües.

Podríeu explicar què està passant en aquesta zona?

4.4. Saltem de l’Àfrica a Islàndia i observeu-ne aquesta fotografia, feta recentment. Aquesta illa no és més que un fragment de la dorsal atlàntica que treu el cap per damunt les aigües de l’oceà. Ara imagineu-vos que podem tornar a aquest mateix lloc d’aquí uns quants anys, res, poca cosa, uns milions, per exemple... La fotografia que podríem fer seria segurament diferent. Intenteu descriure-la.

4.5. No us deixeu impressionar per l’anglès. “Trench” vol dir fossa i “crust”, escorça. La resta s’entén. Es tracta que trobeu una zona del planeta on es pugui aplicar aquest esquema.  (Pista: fixeu-vos que una serralada amb força volcans, es troba a prop d’una costa molt propera, al seu torn, a una fossa). Quan l’hagueu trobat, intenteu explicar què està passant.

4.6. Ara una activitat molt semblant a l’anterior. Localitzeu una zona de la Terra on es pugui aplicar aquest esquema. Quan ho hagueu fet, intenteu descriure què està passant.

4.7. L’explicació d’aquest esquema és una mica més difícil que els anteriors. Us dono més pistes. Imagineu-vos que la serralada (“mountain range”) és l’Himàlaia i l’altiplà (hihg plateau) el Tibet. Abans de seguir, agafeu el vostre mapamundi, i situeu-ho.

Més pistes: a la vostra esquerra, la placa de l’Índia. A la vostra dreta, la placa Euroasiàtica.

I encara una altra: recordeu que en parlar de la deriva continental vàrem veure que

l’ Índia havia fet un viatge extraordinari cap el nord, separant-se de l’Antàrtida i d’Austràlia fins que va “topar” amb Euràsia.

L’última i, potser, la més important: fixeu-vos en la presència i la situació d’una escorça oceànica antiga (“ancient oceanic crust”)...

Per cert, el fenomen representat en aquest esquema s’anomena obducció.

4.8. Finalment, compareu els esquemes de les tres darreres activitats. Si consulteu el mapa de la plana 30 (sismicitat al món) podreu comprovar sense dificultat que a les zones representades en aquests esquemes, els terratrèmols són freqüents.

Pel que fa als volcans, en canvi, les coses són diferents: Hi ha volcans a les dues primeres, però no a la tercera. Com podríeu explicar-ho? (Pista: compareu el gruix de l’escorça continental)

4.9.  La falla de San Andrés és, en realitat, un conjunt de falles que en total mesuren més 1200 km de longitud i gairebé 100 d’amplada, i s’estén des del golf de Califòrnia fins el cap de Mendocino. És una falla activa, en la qual els blocs implicats es mouen uns 5 cm/any, l’un respecte l’altre. Els estudis realitzats fan pensar que en un futur proper, es produeixi un gran terratrèmol. És l’esperat “big one”, i es considera que podria arribar a mesurar 9 graus a l’escala de Richter. Seria el terratrèmol més gran que mai s’hagués enregistrat a Califòrnia.

Com podeu observar al mapamundi, la Falla de San Andrés  posa en contacte els marges de les plaques Nord-americana i Pacífica. La teoria de la Tectònica de Plaques ens diu que aquests marges són de tipus passiu. Veient la intensa activitat sísmica que hi ha en aquests marges, com pot ser que rebin aquest nom? Pista (molt generosa): penseu en la litosfera. Se’n fa de nova?, Se’n destrueix? 

Per cert, us heu fixat que les ciutats de  Los Ángeles i San Francisco estan cada una a un bloc (costat) diferent de la Falla de San Andrés? Si observeu el moviment relatiu dels blocs us adonareu que cada any, les dues ciutats estan més a prop. (Si us voleu entretenir a calcular quants anys trigarien a trobar-se, aquí teniu aquestes dades: la distància entre Los Ángeles i San Francisco és d’uns 625 km i l’apropament és d’uns 5 cm/any)

4.10. L’arxipèlag de les Hawaii està format per quatre illes principals: Kauai, Oahu, Maui i Hawaii. Situeu-les en el vostre mapamundi. Quan ho hagueu fet us adonareu que estan situades damunt la Placa Pacífica. Aquestes illes volcàniques, molt conegudes entre els turistes, especialment nord-americans, tenen una característica molt especial que ara ens interessa assenyalar:

Els punts calents ( Hot Spots)

Les illes estan alineades talment com si fossin els cims d’una serralada submarina. En un extrem hi ha l’illa Hawaii i a l’altre, Kauai. Ara bé, allò que sorprèn és que l’edat de les roques de les illes creix, de manera absolutament ordenada, des de Hawaii, la més jove (0,7 milions d’anys) fins la més antiga, Kauai (5,5 milions d’anys). Com es pot interpretar aquest fet?

Tuzo Wilson va ser el primer en proposar la hipòtesi dels “punts calents”, segons la qual en el mantell hi ha punts fixos productors de magma que ascendeix cap a la litosfera. Com que la litosfera es mòbil...

 Observeu la figura de la plana anterior. Us veieu amb cor d’acabar vosaltres mateixos la hipòtesi de Wilson?

4.12. La paraula “tectònica” prové del grec “tektonikos” (edifici). Així doncs, l’expressió “Tectònica de Plaques” fa referència als “edificis”, les estructures, construïts pel moviment de les plaques, com per exemple, les serralades. Ara bé, aquesta teoria també rep el nom de Tectònica Global perquè permet explicar, no només la formació de serralades, sinó bona part dels processos geològics que s’esdevenen a la superfície terrestre... Feu-ne una llista.

4.13.  Abans de l‘habitual “recapitulem”, mireu-vos aquest esquema global. Menys l’obducció, totes les altres situacions possibles previstes a la teoria de la Tectònica de Plaques hi són representades. Es tracta que assigneu a cada número la denominació que li correspon, d’entre les següents: Fossa Oceànica, Arc d’illes volcàniques, Escorça Oceànica, Zona de Subducció, Marge Passiu (Falla Transformant), Punt Calent, Marge Constructiu desenvolupat (Dorsal Oceànica), Serralada Volcànica Continental,  Litosfera, Marge Constructiu incipient (Rift Valley), Marge Destructiu, Astenosfera, Escorça Continental

Els punts calents ( Hot Spots)

Les illes estan alineades talment com si fossin els cims d’una serralada submarina. En un extrem hi ha l’illa Hawaii i a l’altre, Kauai. Ara bé, allò que sorprèn és que l’edat de les roques de les illes creix, de manera absolutament ordenada, des de Hawaii, la més jove (0,7 milions d’anys) fins la més antiga, Kauai (5,5 milions d’anys). Com es pot interpretar aquest fet?

Tuzo Wilson va ser el primer en proposar la hipòtesi dels “punts calents”, segons la qual en el mantell hi ha punts fixos productors de magma que ascendeix cap a la litosfera. Com que la litosfera es mòbil...

 Observeu la figura de la plana anterior. Us veieu amb cor d’acabar vosaltres mateixos la hipòtesi de Wilson?

4.12. La paraula “tectònica” prové del grec “tektonikos” (edifici). Així doncs, l’expressió “Tectònica de Plaques” fa referència als “edificis”, les estructures, construïts pel moviment de les plaques, com per exemple, les serralades. Ara bé, aquesta teoria també rep el nom de Tectònica Global perquè permet explicar, no només la formació de serralades, sinó bona part dels processos geològics que s’esdevenen a la superfície terrestre... Feu-ne una llista.

4.13.  Abans de l‘habitual “recapitulem”, mireu-vos aquest esquema global. Menys l’obducció, totes les altres situacions possibles previstes a la teoria de la Tectònica de Plaques hi són representades. Es tracta que assigneu a cada número la denominació que li correspon, d’entre les següents: Fossa Oceànica, Arc d’illes volcàniques, Escorça Oceànica, Zona de Subducció, Marge Passiu (Falla Transformant), Punt Calent, Marge Constructiu desenvolupat (Dorsal Oceànica), Serralada Volcànica Continental,  Litosfera, Marge Constructiu incipient (Rift Valley), Marge Destructiu, Astenosfera, Escorça Continental

Esquema sintètic dels diferents tipus de marges de placa

Ha arribat el moment d’acabar aquest llarg viatge que ens ha portat a passejar-nos per terres tan fascinants com Groenlàndia, el Petrified Forest National Park d’Arizona, les illes Spitsbergen, l’Antàrtida, el Brasil, l’India, el Rift Valley de l’Àfrica Oriental, el “ring of fire” de l’oceà Pacífic, les serralades de l’Himàlaia, els Andes, les Muntanyes Rocalloses, la Sierra Madre...

 També hem baixat a les profunditats marines i hem descobert coses no menys fascinants: la més gran i increïble serralada de la Terra, la dorsal oceànica, sorprenents crancs aranya, cloïsses i cucs gegants, fosses profundíssimes que “s’empassen” el fons marí...

 Mentre viatjàvem plegats us he anat fent preguntes per ajudar-vos a comprendre el que anàvem descobrint. Deixeu-me que us faci l’última. Si sou capaços de respondre-la aportant arguments convincents i ben raonats, voldria dir que heu aprofitat realment el viatge:

Tenia raó Wegener?

La falla de San Andrés i la fi del món

Mentre buscava informació a Internet per preparar tot aquest material, el Google em va subminstrar l’adreça d’una plana titulada “Está cerca el fin del mundo?”

En entrar a la plana, http://www.portalmix.com/misterios/monograficos/findelmundo/fallasanandres.shtml

, trobo un text que no té preu de tant interessant com és... Us n’he seleccionat alguns paràgrafs. No hi he afegit ni un punt ni una coma. Només m’he limitat a destacar en vermell algunes paraules. Diu així:

« Algunos videntes han profetizado que San Francisco desaparecerá un día en el Pacífico sin que nada de la ciudad sobresalga de las aguas. La costa de California se abrirá y retrocederá hasta las montañas.

Robert C. Doc Anderson, el “vidente de Georgia”, predijo que un potente terremoto provocará graves daños en Los Angeles y San Francisco.

Diane McLeod, vidente, “vio” en Los Angeles una escala sísmica que señalaba 9,2 en la escala de Ritcher. En la visión, muchos rascacielos quedaban reducidos a escombros y el monte Sasha entraba en erupción. El océano se abatía sobre Los Ángeles, cubriendo la mayor parte de la ciudad.

Jasper Pierce, en marzo de 1967,  “se sintió arrebatado” a los aires y transportado al Valle Imperial, en California. Desde allí, contempló cómo toda la costa desde San Francisco hasta el golfo deCalifornia se hundía en el océano. El gran Cañón se ensanchaba, parte de las montañas rocosas se desmoronaban sobre Colorado y una enorme ola barría Florida y los estados del golfo de México, al tiempo que toda la costa este se alzaba lentamente unos cien metros.

Paul Solomon no sólo insiste en la destrucción de California, sino que aventura una guerra civil para los EEUU, la invasión del país por parte de otra potencia, la capital de la nación trasladada más al norte, la aparición de nuevas tierras en el Atlántico y el Pacífico... Salomon predice también que Japón se hundirá en el mar. Y que el norte de Europa sufrirá grandes cambios físicos, que las Islas Británicas se verán recubiertas por los hielos, y que se producirá un cambio de polaridad de la tierra que cambiará el perfil de los continentes.»

Què us ha semblat? No trobeu que aquests personatges tenen molta barra i molt poca “vidència”? Com a aprenents de científics que sou, què els podríeu respondre? 

Els arguments de Wegener

Com pot ser que una persona com Wegener que no tenia gaires coneixements de geologia (la ciència que estudia els materials, l’estructura, l’origen i l’evolució de la Terra) arribés a proposar una hipòtesi tan revolucionària com la deriva continental? Una vella història, que avui sabem que és falsa, explicava que la idea li va passar pel cap a la seva primera expedició a Groenlàndia l’any 1906, contemplant l’espectacle del trencament de les enormes masses de gel quan arriben al mar i formen els icebergs.

Els núvols d’escuma i glaç en la base de la glacera, indiquen el despreniment d’un nou iceberg.La part frontal d’aquesta glacera té 60 m d’alt. En arribar al mar, l’erosió de la base per part de les onades i la fusió de la superfície, acaben fragmentant el gel i es formen els icebergs

La realitat, segons va deixar escrit el mateix Wegener, és una altra: La primera idea la va tenir el 1910 quan va fixar-se que les línies de costa de Sud-amèrica i Àfrica encaixaven força bé. La idea, de tota manera li va semblar poc probable i la va abandonar. Wegener no sabia, en aquell moment, que alguns geòlegs del segle XIX havien tingut una idea semblant. Fins i tot havien anat més enllà: Havien proposat l’existència d’un continent format per la unió de totes les terres continentals originalment situades a l’hemisferi sud: Àfrica, Sud-amèrica, L’Índia, Austràlia i l’Antàrtida. Van batejar-lo amb el nom de “Gondwanaland”, que vol dir “la terra dels Gonds”  (Els gonds són un poble que viuen al nord de l’India. En la seva llengua, el gondi, Gondwana significa “terra dels gonds”. Així doncs, Gondwanaland, vol dir en realitat “terra - de l’anglès land - de la terra dels gonds”. Massa “terra”, no et sembla?. Per aquest motiu, la denominació inicial de Gondwanaland aviat va ser substituïda per Gondwana)

Tornem als escrits de Wegener. Ell mateix hi reconeixia que, la tardor de 1911, a través de diferents documents que varen arribar a les seves mans per casualitat, va descobrir l’evidència de l’antiga connexió terrestre entre Brasil i Àfrica. No és difícil d’imaginar l’excitació que deuria experimentar. A quina evidència es referia?

En aquells documents es parlava, entre d’altres coses, dels fòssils d’un petit rèptil, no feia més de 40 cm, anomenat Mesosaurus, ben conegut pels paleontòlegs (la Paleontologia és la ciència que estudia els fòssils) però del tot desconegut per a Wegener. Els Mesosaurus s’havien extingit feia uns 270 milions d’anys i només s’havien trobat els seus fòssils a Sud-amèrica i l’Àfrica. 

                                                      
 Fòssil de Messosaurus ( Brasil) 

Com que és molt difícil d’imaginar que un animal d’aquesta mida hagués pogut travessar nedant l’oceà Atlàntic, l’única explicació possible, per a Wegener, era que els continents sud-americà i africà havien d’haver estat units en el passat.

 Wegener no sabia, en aquell moment, que ja alguns geòlegs del segle XIX, amb no gaire èxit, havien defensat la mateixa idea. La majoria de geòlegs preferia suposar que en el passat alguns continents havien estat units per llarguíssims ponts de terra emergida que després s’havien enfonsat. Els anomenaren ponts intercontinentals.

A Wegener, l’existència d’aquest ponts li va semblar del tot improbable i va posar-se a investigar de valent per trobar més arguments favorables a la nova i excitant teoria que li ballava pel cap.

L'interés de Wegener per la meteorologia no es limitava al clima actual. L’interessava molt la Paleoclimatologia,  és a dir l’estudi del clima de temps geològics passats. Com es pot saber el clima de fa centenars de milions d’anys? Evidentment, no hi havia ningú per explicar-ho, però la naturalesa deixa pistes. Només cal saber interpretar-les...

Vegem-ne un exemple: 

Morrenes 

Quan una glacera es fon, deixa anar fragments de roca que el gel ha anat arrencant al llarg del seu recorregut. Aquests fragments s’anomenen morrenes. Amb el temps, les morrenes donen lloc a una roca consolidada que s’anomena til·lita.

Estries d'erosió glacial

Quina conclusió podem treure del clima passat d’un lloc si hi trobem til·lites i roques estriades? Doncs, només una: Per allà hi passava una glacera i, per tant, el clima havia de ser ben fred.

El fons rocós sobre el que es desplaça el glaç, d’altra banda, queda ratllat, talment com si li haguessin passat un enorme rasclet pel damunt. Són les estries d’erosió glacial, originades pel fregament del gel i les morrenes del fons sobre la roca.

Quina conclusió podem treure del clima passat d’un lloc si hi trobem til·lites i roques estriades? Doncs, només una: Per allà hi passava una glacera i, per tant, el clima havia de ser ben fred.

Wegener sabia que tant a l’Índia com a nombrosos llocs de l’hemisferi sud, alguns d’ells molt pròxims a l’Equador, hi havia til·lites que tenien més de 200 milions d’anys d’edat. Com que creia molt poc probable que el clima de la zona equatorial hagués estat mai tan fred, només hi havia una possibilitat: Les terres que avui formen Àfrica,  Sud-amèrica, Austràlia, L’Índia i l’Antàrtida estaven reunides en un únic continent, Gondwana, que mica en mica s’havia anat fragmentant i desplaçant cap al nord.

Wegener va anar acumulant moltes altres proves. Algunes preguntes de l’activitat 2, hi estan dedicades.

Activitats

2.1. Quan es talla un arbre vell, al tronc s’hi poden observar uns anells concèntrics formats per cèl·lules. Cada any es forma un anell, el gruix del qual depèn de si les condicions (temperatura, humitat) han estat més o menys favorables. Cada anell consta de dues zones, una de clara i una de fosca. La clara correspon a la primavera, en què el creixement és més intens (les cèl·lules es fan més grans) i la fosca a l’estiu en què el creixement és més lent (les cèl·lules són més petites).

 Anells de creixement d'un pi

Anells de creixement d'una planta herbàcia (Aristoloquia)  vistos al microscopi

Ara hauríem de fixar-nos en els anells. Quants anys li faríeu al pi de la fotografia? I a l’aristolòquia? Raoneu la vostra resposta.

2.2. Segur que alguna vegada heu vist imatges del famós “Cañón del Colorado”. Aquesta vall impressionant es troba a l’estat nord-americà d’Arizona. Consulteu un atlas i situeu Arizona en el vostre mapamundi.

2.3.  Per què us he demanat que situeu Arizona? Aquest estat té un altre atractiu natural, no tan conegut, però, en aquest moment, molt més interessant per a nosaltres: El “Petrified Forest National Park”. Rep aquest nom perquè és ple de troncs d’arbres petrificats, tan ben conservats que semblen de fusta, escampats en una zona desèrtica. Sabem que aquests arbres fòssils tenen una antiguitat superior als 250 milions d’anys. Tot plegat ja és prou extraordinari, però el més sorprenent és que no tenen anells de creixement!

Troncs fossilitzats d' Araeucarioxyron, una "mena de pi" ( conífera) al Petrified forest National Park d' Arizona

No sabem si Wegener coneixia o no l’existència d’aquest fòssils tan fantàstics. Imaginem-nos que sí. Quina interpretació n’hauria fet? 

2.4. Ara ens hauríem de desplaçar a les illes Spìtsbergen, a l’arxipèlag de Svalbard, en ple oceà àrtic. Localitzeu-les i situeu-les en el  mapamundi.

2.5. A les illes Spitsbergen hi ha importants jaciments de carbó que, encara avui, són explotats. Wegener coneixia aquest jaciment així com, evidentment, la localització dels grans jaciments de carbó que hi ha repartits per Nord-amèrica, Europa i Àsia. Wegener sabia també, que la major part dels carbons actuals s’han format a partir de la transformació de grans quantitats d’arbres de desenes de metres d’altura que vivien en boscos humits, tropicals, que en morir varen caure a les zones pantanoses on vivien. Amb el temps, varen anar quedant coberts per “terra” (sediments) i es varen transformar en carbó.  Com es pot explicar la presència de jaciments en una zona tan pròxima al pol nord?

Si voleu saber més coses sobre l’origen del carbó podeu consultar aquí  

2.6. Ja vàrem parlar del  Mesosaurus, recordeu? Ara voldria presentar-vos dos animals més i un arbre. Els seus noms també es trobaven en aquells documents que varen arribar per casualitat a les mans de Wegener:

Cynognathus

-Cynognathus: Aquest estrany animal era un rèptil, carnívor, amb mandíbules dotades d’uns poderosos ullals. Amb la cua inclosa, podia arribar a fer 3 m de longitud. Tenia pèl, per la qual cosa se’l considera un dels avantpassats dels mamífers. Els seus fòssils tenen edats compreses entre els 205 i 250 milions d’anys.

Lystrosaurus

-Lystrosaurus: Un altre rèptil força enigmàtic, aquest herbívor. Sabem segur que vivia en zones humides, però els especialistes no s’acaben de posar d’acord sobre com s’alimentava: alguns pensen que ho feia de les plantes de les vores passejant-se lentament, com una tortuga; d’altres, la majoria, opinen que s’alimentava de plantes de dins l’aigua talment com ho fa un hipopòtam. Els seus fòssils tenen edats molt semblants a la del Cynognathus

Glossopteris

-Glossopteris: Arbre de fulla caduca “a mig camí entre les falgueres i les coníferes”. Podia arribar a tenir uns quants metres d’alçada. Tenia la capçada cònica (com un avet) amb fulles allargades (les més grans que s’han trobat arriben als 50 cm). Els fòssils d’aquest arbre són una mica més antics que els anteriors.

Acabades les presentacions, fixeu-vos en el mapa adjunt. És del 1970, molt posterior a Wegener. No va ser fins aquesta data que es va descobrir la presència Lystrosaurus a l’Antàrtida.

Ara poseu-vos a la pell de Wegener. Amb la informació que teniu en aquesta plana redacteu un text en el que s’argumenti que l’Índia, l’Antàrtida, Austràlia, Àfrica i Sud-amèrica, formaven part d’un únic continent que va començar a fragmentar-se fa uns 200 milions d’anys.